– Què, Mireia, tenies molta feina de l’escola?
– Sí, més o menys –ha contestat ella.
– Quin és el mestre que us posa tanta feina, que no t’ha donat temps ni de berenar?
La Mireia, sense respondre la pregunta, demana:
– Trigarà gaire a arribar el pare per sopar? Tinc una gana!
– No ho crec! –diu la mare una mica molesta…
En aquell moment senten la porta que s’obre i apareix el pare.
– Bona nit, quina bona olor que fa el sopar. Em rento les mans i vinc de seguida.
La mare, dirigint-se a la Mireia, diu:
– Au, va, ajuda’m, que pararem la taula totes dues i acabarem abans.
– Sempre ho he de fer tot jo –contesta la Mireia-. Que ho faci en Jan, que està jugant a la Play.
– Quines maneres són aquestes de contestar? –diu la mare. Es pot saber què t’he fet, jo?
– No m’has fet res, però tota la culpa és teva! La mare (que ja està parant la taula tota sola) fa una ganyota de sorpresa i demana a crits a en Jan i al pare que vinguin a sopar.
Una vegada servit el primer plat, la Mireia diu:
– Ja tinc plans per a aquest estiu: i els ensenya un full d’inscripció al curset dels dofins del zoo.
– Però què és això? -diu rient en Jan i li pren el paper de les mans. T’hi has apuntat sense el permís dels papes!
– Tu calla, nen! –respon molesta.
– Un moment! -crida la mare-, es pot saber que esteu fent? Quina és aquesta manera de tractar-vos! -exclama. I dirigint-se a la Mireia li diu:
– Com és que t’has apuntat a un curs del Zoo sense ni dir-nos-ho?
– Doncs que ja soc gran! I que sempre us he dit que volia fer tots els cursets del Zoo, què passa?
– Doncs passa -diu el pare molt seriós- que acabo de passar pel Zoo i acabem de fer la reserva per al curset dels felins.
– Visca! -crida la Mireia contenta. Moltes gràcies, papa! -i l’abraça ben fort.
– No cal que m’ho agraeixis a mi, que és idea de la teva mare –diu ell.
– I què en fareu, de les dues inscripcions? -pregunta en Jan.
– Doncs potser que el faci jo el curset dels dofins –diu la mare, rient.
